Saltar al contingut Saltar a la navegació Saltar al contacte

Registre / Inici de sessió

El temps

Carregant dades Dades no disponibles

El temps avui

Humitat: % Temperatura màxima °C

Previsió per demà

Humitat: % Temperatura màxima °C

Previsió per demà passat

Humitat: % Temperatura màxima °C

La Séquia de Torres, al marge esquerre del riu Segre i amb un traçat similar a la Séquia de Fontanet, deu el seu nom a la localitat de Torres de Segre amb la qual connecta fins a Lleida. Es tracta d'una séquia centenària que encara avui en dia s'utilitza per al rec de l'Horta i per abastir d'aigua a diverses indústries de la zona.

Segurament és d’origen musulmà, encara que el document més antic que es conserva que parla d’aquesta séquia per regar l’horta lleidatana amb aigua del Segre és de l’any 1154 i se l’anomena de Vetula

Amb recorreguts diferents segons els punts des d’on agafava i tornava l’aigua al riu, la séquia ha estat durant segles una font de vida per als pagesos de la banda sud de la ciutat. Si bé el seu traçat actual està més desdibuixat pel creixement urbanístic de la ciutat, encara ara és una artèria d’aigua que avança paral·lela al riu des de Vilanova de la Barca fins a Torres de Segre.

La Séquia de Torres és una séquia tradicional que consta de:

- Punt de captació d’aigua al marge esquerre del riu Segre. Antigament, el primer punt de captació, va ser sota el pont vell de Lleida i, posteriorment, l’agafava de sota les comportes de la Canadenca, a l’assut de la séquia de Torres, també anomenat la peixera. Una vegada construïdes les comportes de la presa de Lleida, agafà l’aigua del canal de Serós.

- Un canal, que condueix l’aigua, al llarg d’un recorregut proper als 30 km pel marge esquerre del riu Segre.

- Un punt final de desguàs, situat a Torres de Segre, poble del qual rep el nom la séquia.

La primera referència històrica documentada és de l’època de domini cristià. Guillem de Cervera va fer una donació al monestir de poblet (1153), on la séquia serveix de referència per delimitar les propietats.

En aquells temps, la propietat i domini de les aigües estava reservat al sobirà, qui podia cedir l’ús o administració a qui li pagués. Alfons, el Cast, cedí al seu vassall, Ramon de Cervera (desembre de 1184), el dret de prendre-la de qualsevol lloc amb la condició  que un possible canvi del seu curs havia d’estar aprovat pels Templers.

Durant els segles XIV i XV, foren prolífics els conflictes pel control de la séquia, entre els Hospitalers i la Paeria, pel lloc on s’havia d’agafar l’aigua, i també, per les queixes de la gent de Sudanell, per la poca aigua que els arribava pels seus conreus. Part d’aquests problemes es solucionaren a mitjans del segle XVI, quan es va decidir variar el curs i augmentar l’amplada i el cabal. Tot i les obres, els problemes continuaren, fins que a finals del segle XVII, el Consell General de Lleida, concedí la llicència per a la construcció d’una nova presa una mica més amunt del molí de Cervià, a la peixera.

A principis del segle XVIII, van començar les obres de la nova presa i les del nou tram de séquia, fins a enllaçar amb la vella. També es van fer obres de millora durant els anys 1752-1754. Tot i les obres, els problemes de subministrament d’aigua van persistir durant tot el segle.

Com que la insuficiència d’aigua era cada vegada més evident i els requeriments del comanador més nombrosos, a primers del segle XIX, els regants de torres varen sol·licitar i obtenir autorització per part de l’Ajuntament de la vila per fer una nova presa al Segre. El novembre del 1801, es presentava el projecte que era aprovat pel Reial Consell de Castella, el febrer de 1803. L’Ajuntament de Lleida es negava a la construcció de la nova presa i va presentar un expedient, rebutjat l'any 1807, per la qual cosa van prosseguir les obres.

Els forts aiguats, del juliol del 1837, causaren gravíssims danys a la séquia i la violència, del corrent del riu, va arrossegar i fer desaparèixer l’aqüeducte. Les obres per arreglar els desperfectes, finalitzaren satisfactòriament al juny 1838, tot i que els danys causats als pagesos per la manca de reg havien estat incalculables. Els anys posteriors van continuar els problemes a causa dels continus desperfectes a la séquia.

L'any 1849, foren adquirits els béns de la comanda hospitalera de Torres per la societat Clua&Socis i aquests varen reconèixer com a propietaris de la séquia a la comunitat de regants. Durant la resta de segle, els problemes per la propietat de la séquia continuaren; una part deia que la propietat era de la societat i, una altra part, deia que era de la comunitat de regants.  Els fets més greus, d’aquests problemes, arribaren a l’estiu de 1870, quan la comunitat de regants construí un molí, el qual fou destruït per l’altre bàndol al·legant dret de possessió de l’aigua.

La comunitat de regants, no va ser constituïda com a tal, fins a 1912. Això implicava que l’única entitat amb capacitat legal per gestionar els temes de regatge era l’Ajuntament.  Aquell mateix any es començava a construir la presa de la Canadenca, per al canal de Seròs, el qual es comprometia a subministrar aigua suficient per garantir el rec a la séquia de Torres.

Al llarg de la seva història, la séquia de Torres ha estat un clar testimoni de com, els lleidatans i lleidatanes, cuidaven les seves hortes, i també ha subministrat aigua a cases, indústries i molins.

La séquia ha vist, com generació rere generació, els habitants de les hortes del marge esquerre del riu, patien la mancança d’aigua. Algunes vegades per la figura del comanador (era la persona encarregada del cobrament, manteniment i subministrament de l’aigua, abusant alguns cops del poder que tenia sobre els pagesos i no complint les seves tasques); altres vegades per la sequera (que feia disminuir el cabal del Segre fins al punt que fos insuficient per subministrar l'aigua), i altres vegades per les riuades (que deterioraven la séquia i impedien que arribés el subministrament).

Aquesta, centenària séquia, avui en dia encara rega hortes i dóna aigua a torres i indústries dels termes de Lleida, Albatàrrec, Montoliu,  Sudanell i Torres de Segre. Es tracta d’una important infraestructura que ha transformat una terra àrida i seca en  verda i fèrtil, la qual agafa aigua del canal de Seròs. El creixement, que ha sofert la ciutat de Lleida els últims anys, ha modificat algunes parts de la séquia. L’any 2010 es va entubar  la séquia, en el seu pas pel barri de Cappont (195 metres lineals de nova canalització), amb dimensió suficient per poder absorbir els cabals concedits a la Comunitat de Regants de Torres de Segre per part de Fecsa-Endesa.

Fonts:

TORRES GRAELL, M.C.; SOL i CLOT, R. (1974). Història de un canal: 1147/1974. Lleida

PANADÉS i MARSELLÉS, I.; ESCOLÀ i PONS, M. (1990). La Sèquia de Torres i el regatge al Baix Segre. Torres de Segre: L'Ateneu.

PANADÉS i MARSELLES, I.; ESCOLÀ i PONS, M.; BERTRAN i ROIGÉ, P. (1983). Torres de Segre: panoràmica històrica. Torres del segre: Ajuntament de Torres de Segre

S.A. (1975) Torres de segre: recopilación de datos de la villa: del anyo 200 a. C. hasta el 1912 de nuestra era. Lleida: Imp. Comercial

Rutes relacionades

  • Natura de Lleida

    El Segre és una artèria de vida que al seu pas per la plana lleidatana ofereix contrastos espectaculars

  • En bici per la natura de Lleida

    El Segre és una artèria de vida que al seu pas per la plana lleidatana ofereix contrastos espectaculars